Les pràctiques restauratives com a eina de transformació davant la violència masclista
Quan es parla de violència masclista, el debat públic acostuma a centrar-se en les mesures penals, les condemnes i les sancions. Tot i que aquestes eines són indispensables per protegir les víctimes i garantir els seus drets, cada vegada hi ha més veus que plantegen una pregunta fonamental: el càstig, per si sol, és suficient per reparar el dany i prevenir noves violències?
Des de Mediam treballem diàriament en processos de gestió i transformació de conflictes, una experiència que ens ha permès comprovar que moltes disputes interpersonals tenen una dimensió de gènere que sovint passa desapercebuda. Encara que aquesta no sigui l'única causa del conflicte, condiciona la manera com les persones es relacionen, interpreten els fets, exerceixen el poder i afronten les conseqüències dels seus actes.
Entendre aquesta realitat és imprescindible per construir relacions més igualitàries, prevenir l'escalada dels conflictes i avançar cap a una cultura de pau basada en la responsabilitat, la reparació i el respecte mutu.
El gènere, una dimensió present en molts conflictes
La nostra tasca en mediacions familiars, organitzacionals, educatives, penitenciàries o comunitàries ens mostra que el gènere és una variable que gairebé sempre és present, encara que no aparegui explícitament com l'origen del conflicte.
Les expectatives socials sobre què significa ser home o dona continuen condicionant la manera com les persones exerceixen l'autoritat, gestionen les emocions, expressen el desacord o assumeixen determinats rols dins les relacions personals i professionals. Aquestes construccions socials influeixen tant en la forma d'entendre el conflicte com en la manera d'afrontar-lo.
En moltes ocasions, el tipus d'ofensa, la percepció del dany, les expectatives sobre la víctima o la resposta que s'espera de qui ha causat el perjudici estan profundament vinculats als processos de socialització de gènere.
Per aquest motiu, resulta difícil analitzar qualsevol conflicte sense tenir en compte les relacions de poder que l'envolten.
Conflicte i violència: dues realitats diferents que comparteixen un mateix context
A Mediam distingim clarament entre conflicte i violència. No són conceptes equivalents ni poden abordar-se amb les mateixes eines.
El conflicte forma part de qualsevol convivència. És inherent a les relacions humanes i, quan es gestiona adequadament, pot convertir-se en una oportunitat per generar aprenentatge, reforçar els vincles i construir acords més sòlids.
La violència, en canvi, implica una vulneració dels drets de l'altra persona i una relació de dominació que exigeix una resposta específica i garantista.
Ara bé, aquesta diferenciació no impedeix reconèixer que ambdues realitats comparteixen un mateix escenari social. Tant els conflictes com les violències es desenvolupen en una societat on les desigualtats de poder continuen existint i condicionen les relacions personals.
La masculinitat, per exemple, encara s'associa sovint amb la força, el control o l'autoritat, mentre que la feminitat continua carregant expectatives vinculades a la cura, la submissió o la vulnerabilitat. Aquestes representacions culturals influeixen en la manera com les persones interpreten els desacords i també en la forma com reaccionen davant d'ells.
La perspectiva de gènere no és un element accessori en la resolució de conflictes; és una eina imprescindible per comprendre les dinàmiques de poder que hi intervenen.
Els conflictes també fan visibles les desigualtats
Quan apareix un conflicte, moltes actituds que habitualment romanen invisibles afloren amb força. Els prejudicis, els estereotips i les creences apreses condicionen la manera com interpretem les conductes dels altres i poden acabar legitimant comportaments discriminatoris.
Això no afecta únicament les actituds masclistes. Els conflictes també poden posar de manifest actituds racistes, classistes, homòfobes o qualsevol altra forma de discriminació estructural.
Els estereotips no només serveixen per explicar la realitat; també contribueixen a construir-la. Quan atribuïm característiques determinades a una persona pel simple fet de pertànyer a un col·lectiu, estem condicionant la manera com ens hi relacionem i, sovint, justificant comportaments que perpetuen les desigualtats.
Per això, qualsevol intervenció orientada a transformar els conflictes ha d'anar més enllà de la resolució puntual del desacord. També ha de qüestionar les dinàmiques socials que l'han fet possible.
Les formes invisibles de la violència masclista
Quan pensem en violència masclista, és habitual imaginar situacions de violència física o psicològica extrema. Tanmateix, la realitat és molt més complexa.
Existeixen formes de violència subtils, quotidianes i sovint invisibilitzades que poden manifestar-se a través del control, la humiliació, la desautorització constant, les pressions emocionals o les desigualtats sostingudes en el temps. Aquestes conductes poden passar desapercebudes perquè no sempre encaixen en les categories jurídiques més evidents, però tenen un impacte profund en la vida de les persones que les pateixen.
És precisament en aquests espais on les pràctiques restauratives poden aportar una mirada complementària, centrada en la responsabilitat, la reparació i la prevenció.
Des de les entitats que treballem per la cultura de pau i la transformació dels conflictes considerem imprescindible participar en el debat sobre el paper de la justícia restaurativa davant les violències masclistes. Es tracta d'una reflexió complexa, amb importants implicacions jurídiques, polítiques i ètiques, però també és una oportunitat per continuar desenvolupant eines capaces de generar canvis socials profunds.
Les pràctiques restauratives no pretenen substituir la justícia penal, sinó ampliar les possibilitats de reparació, responsabilització i transformació quan les condicions ho fan possible.
El miratge del punitivisme: el càstig sempre repara el dany?
Quan es produeix un cas de violència masclista, la reacció social acostuma a ser immediata. Es reclama una resposta contundent de la justícia, s'exigeixen penes més severes i, sovint, es genera un intens debat públic que també es trasllada a les xarxes socials. Aquesta resposta és comprensible: neix de la indignació, de la necessitat de protegir les víctimes i del rebuig davant unes conductes que vulneren drets fonamentals.
Tanmateix, convé preguntar-nos si el càstig és suficient per reparar el dany causat i prevenir noves situacions de violència.
Des de la nostra experiència en la gestió i transformació de conflictes, considerem necessari ampliar aquesta reflexió. El sistema penal compleix una funció imprescindible en la protecció de les víctimes i en la persecució dels delictes, però la seva finalitat principal és determinar si s'ha infringit una norma i establir la conseqüència jurídica corresponent. Això no sempre respon a les necessitats emocionals, personals o socials de les persones que han patit la violència.
Castigar una conducta no implica necessàriament reparar el dany ni transformar les causes que l'han fet possible.
Quan la resposta es limita al càstig
La justícia penal tendeix a individualitzar un problema que, en molts casos, té una dimensió estructural. El focus se situa en la responsabilitat penal de l'agressor, mentre que les causes socials que sostenen les desigualtats continuen existint.
Aquest enfocament és imprescindible des del punt de vista jurídic, però pot resultar insuficient quan l'objectiu és reconstruir les relacions socials, restaurar la confiança o facilitar que la víctima recuperi el control sobre la seva pròpia vida.
En paral·lel, la societat sovint activa altres mecanismes de sanció que van més enllà dels tribunals. Les xarxes socials han convertit l'assenyalament públic i la cancel·lació en una forma de resposta immediata davant determinades conductes.
Tot i que aquestes reaccions poden sorgir d'una demanda legítima de justícia, també comporten riscos importants. Quan el debat es limita a identificar un culpable i convertir-lo en objecte d'escarni públic, és fàcil perdre de vista les causes profundes del problema.
Un cop desapareix l'impacte mediàtic, la víctima pot continuar afrontant sola les conseqüències de la violència, mentre que la comunitat té la sensació d'haver resolt el conflicte simplement perquè ha assenyalat qui n'era responsable.
La reparació no pot reduir-se al càstig; necessita escolta, responsabilitat i un compromís real amb la transformació.
Què són les pràctiques restauratives?
Les pràctiques restauratives parteixen d'un plantejament diferent. El seu objectiu no és substituir el sistema judicial ni qüestionar la necessitat que determinades conductes siguin perseguides penalment.
La seva aportació consisteix a posar el focus en una pregunta diferent: què necessita la persona que ha patit el dany perquè aquest pugui començar a reparar-se?
Aquesta mirada situa les víctimes al centre del procés i busca que recuperin el protagonisme sobre unes decisions que, massa sovint, acaben en mans exclusives de les institucions.
Al mateix temps, exigeix que qui ha causat el dany assumeixi la responsabilitat dels seus actes d'una manera molt més profunda que el simple compliment d'una condemna.
Reconèixer el mal causat, escoltar les conseqüències que ha tingut sobre l'altra persona, comprendre l'impacte de les pròpies accions i comprometre's a no repetir-les formen part del nucli de qualsevol procés restauratiu.
No es tracta de buscar excuses ni d'alleugerir responsabilitats. Tampoc d'imposar el perdó o la reconciliació.
Les pràctiques restauratives només tenen sentit quan existeix un reconeixement clar dels fets, una participació plenament voluntària i unes garanties absolutes per protegir la víctima.
Justícia restaurativa i mediació: dues eines diferents
És important diferenciar la justícia restaurativa de la mediació tradicional, ja que sovint es confonen.
La legislació espanyola prohibeix expressament la mediació en els casos de violència de gènere perquè aquest procediment pressuposa una relació d'igualtat entre les parts i la possibilitat de construir acords compartits. Quan existeix una situació de violència, aquest equilibri no és real i qualsevol intent de negociar pot posar en risc la persona que ha patit l'agressió.
La justícia restaurativa funciona des d'una lògica completament diferent.
No pretén trobar un punt intermedi ni repartir responsabilitats. Parteix del reconeixement inequívoc del dany i situa tota l'atenció en la seva reparació.
Aquest tipus de processos només poden valorar-se quan l'agressor ha assumit plenament la seva responsabilitat i quan la víctima decideix lliurement si vol participar-hi, sense cap mena de pressió.
Per aquest motiu, la justícia restaurativa no pot entendre's com una alternativa automàtica al procés judicial, sinó com una eina complementària que només és viable en determinades circumstàncies i sempre sota criteris molt rigorosos.
Posar les necessitats de les víctimes al centre
Diverses professionals del dret i de la justícia restaurativa han assenyalat que el sistema judicial, tot i ser imprescindible, no sempre dona resposta a les preguntes que moltes víctimes necessiten formular.
Una sentència pot determinar una condemna o establir mesures de protecció, però difícilment respon a interrogants profunds que sovint continuen presents durant anys.
Per què va passar? Era conscient del mal que estava causant? Ha entès realment les conseqüències dels seus actes?
Aquestes preguntes formen part del procés de reparació emocional i no sempre troben resposta dins del procediment penal.
Precisament aquí és on els processos restauratius poden aportar valor, sempre que existeixin totes les garanties necessàries i que la participació de la víctima sigui plenament lliure i informada.
La reparació del dany comença quan les víctimes recuperen la seva veu, la seva capacitat de decidir i el seu protagonisme dins del procés.
Desmuntar el mite de la «víctima ideal» i recuperar l'agència
Quan es parla de violència masclista, sovint es tendeix a presentar una realitat aparentment clara: hi ha una víctima, hi ha un agressor i els fets encaixen fàcilment dins d'un marc jurídic i social determinat. Tanmateix, l'experiència demostra que moltes situacions són molt més complexes i no sempre responen a aquest esquema.
Hi ha dones que necessiten temps per identificar que han patit una situació de violència. Altres dubten sobre com interpretar allò que han viscut. Algunes no saben si es tracta d'una agressió, d'un abús, d'una falta de respecte, d'una relació de control o d'un conflicte que ha anat escalant amb el temps. També és freqüent que l'entorn familiar o social ofereixi interpretacions contradictòries, fet que pot augmentar encara més la confusió i el sentiment de culpa.
Aquestes situacions evidencien que la realitat és molt més diversa que les categories amb què sovint intentem explicar-la.
No totes les experiències de violència es manifesten de la mateixa manera ni totes les víctimes recorren el mateix camí per identificar-les i afrontar-les.
Quan totes les conductes es defineixen com a violència
Durant els darrers anys, el debat social ha contribuït a visibilitzar moltes formes de violència que durant dècades havien estat invisibilitzades o normalitzades. Aquest avenç ha estat fonamental per ampliar la protecció dels drets de les dones i per generar una major consciència col·lectiva.
Ara bé, algunes autores i professionals també han advertit del risc d'ampliar tant el concepte de violència que acabi perdent capacitat explicativa.
Quan sota una mateixa etiqueta es col·loquen conductes molt diferents —des d'una agressió física greu fins a una actitud sexista o un comentari inadequat— es corre el perill de diluir la gravetat de determinades violències i d'impedir una resposta ajustada a cada situació.
Cada conducta requereix una anàlisi específica, una resposta proporcionada i unes eines d'intervenció diferents. No tots els conflictes necessiten la mateixa resposta, de la mateixa manera que no totes les formes de violència poden abordar-se des d'un únic model.
Reconèixer aquesta complexitat no significa relativitzar la violència masclista, sinó comprendre-la amb més profunditat per intervenir-hi amb més eficàcia.
Els riscos de construir una identitat basada exclusivament en la victimització
Un altre dels debats presents dins del feminisme contemporani és la necessitat d'evitar que la protecció de les víctimes acabi limitant la seva autonomia.
Quan les dones són representades únicament des de la vulnerabilitat, es corre el risc de transmetre una imatge excessivament paternalista que les situa permanentment en una posició de dependència respecte de les institucions o dels mecanismes de protecció.
Aquesta mirada, tot i partir de la voluntat de garantir drets, pot acabar reduint la capacitat de decisió de les mateixes dones.
Des de Mediam defensem que protegir no és substituir. Acompanyar no és decidir per l'altra persona. La reparació només és real quan permet que qui ha patit el dany recuperi la seva veu, la seva autonomia i la seva capacitat d'escollir com vol continuar el seu procés.
L'agència és una part essencial de qualsevol procés restauratiu. Sense capacitat de decidir, difícilment pot existir una reparació plena.
Més enllà de la «víctima ideal»
Els sistemes socials i jurídics tendeixen, sovint de manera inconscient, a reconèixer amb més facilitat aquelles víctimes que encaixen dins d'un determinat imaginari col·lectiu.
La denominada «víctima ideal» acostuma a respondre a un perfil molt concret: una persona vulnerable, prudent, sense contradiccions, que reacciona d'acord amb allò que socialment s'espera d'ella i que manté una conducta considerada exemplar.
La realitat, però, és molt diferent.
Les persones reaccionen davant la violència de maneres molt diverses. Algunes denuncien immediatament; d'altres necessiten mesos o anys. Hi ha qui manté el contacte amb l'agressor per motius familiars, econòmics o emocionals. També hi ha qui expressa ràbia, contradiccions o dubtes durant el procés.
Cap d'aquestes circumstàncies hauria de qüestionar la seva condició de víctima.
Les pràctiques restauratives ofereixen una mirada especialment valuosa en aquest sentit perquè no exigeixen encaixar en un model idealitzat. El seu punt de partida no és jutjar la manera com una persona ha reaccionat davant el dany, sinó comprendre què necessita per iniciar un procés de reparació.
Aquest enfocament contribueix a recuperar la dignitat i l'autonomia de les persones afectades, evitant que hagin de demostrar constantment que mereixen ser escoltades o protegides.
Les pràctiques restauratives com a eina de prevenció
Quan es parla de justícia restaurativa, sovint es pensa únicament en la reparació d'un dany que ja s'ha produït. No obstant això, la seva aportació va molt més enllà.
Els processos restauratius també tenen una important funció preventiva.
Treballar l'empatia, afavorir l'escolta activa, assumir la responsabilitat dels propis actes i comprendre les conseqüències que aquests tenen sobre els altres contribueix a construir relacions més respectuoses i menys propenses a la violència.
Aquest aprenentatge resulta especialment rellevant en els espais educatius, les organitzacions, les comunitats i les famílies, on moltes actituds discriminatòries es poden detectar i transformar abans que evolucionin cap a formes més greus de violència.
La prevenció no comença quan apareix la violència; comença molt abans, en la manera com aprenem a relacionar-nos, gestionar els conflictes i respectar els límits dels altres.
Canviar la lògica de la venjança per una cultura de la responsabilitat
El debat sobre les pràctiques restauratives no consisteix a escollir entre càstig o reparació, ni tampoc a qüestionar la necessitat que els delictes siguin perseguits i sancionats. El veritable repte és entendre que la lluita contra la violència masclista necessita respostes diverses, capaces d'abordar tant la protecció de les víctimes com la transformació de les condicions que permeten que aquestes violències continuïn produint-se.
Durant les darreres dècades, les polítiques públiques han fet avenços importants en el reconeixement dels drets de les dones i en la persecució de les agressions masclistes. Tot i això, les dades continuen mostrant que la violència persisteix. Aquesta realitat obliga a ampliar la mirada i a preguntar-nos què més podem fer com a societat.
Erradicar la violència no depèn únicament de castigar qui agredeix, sinó també de construir una cultura que faci possible unes relacions més igualitàries, respectuoses i responsables.
La transformació comença molt abans que el conflicte
Els conflictes no apareixen de manera espontània. Es construeixen dins d'un context social determinat, alimentat per valors, creences, models de relació i dinàmiques de poder que sovint reproduïm sense ser-ne plenament conscients.
Per aquest motiu, les pràctiques restauratives no poden entendre's únicament com una resposta quan el dany ja s'ha produït. També representen una manera diferent d'entendre la convivència.
Promoure l'escolta activa, fomentar la corresponsabilitat, aprendre a gestionar els desacords, assumir les conseqüències dels propis actes i desenvolupar l'empatia són competències que contribueixen a prevenir futurs conflictes i a reduir les dinàmiques de violència.
Aquest treball preventiu és especialment rellevant en l'àmbit educatiu, comunitari, familiar i organitzacional, on les relacions es construeixen dia rere dia.
Educar en la responsabilitat és una de les formes més efectives de prevenir la violència.
El paper de les entitats compromeses amb la cultura de pau
Les transformacions socials no depenen exclusivament de les institucions. Les associacions, les entitats socials i els projectes comunitaris tenen un paper essencial a l'hora d'impulsar noves maneres de gestionar els conflictes i d'enfortir la cohesió social.
Des de Mediam entenem la mediació i les pràctiques restauratives com eines de transformació col·lectiva. La nostra intervenció no se centra únicament a facilitar acords, sinó també a generar espais segurs on les persones puguin comprendre millor els conflictes que viuen, assumir responsabilitats i construir relacions més saludables.
Aquesta mirada implica treballar des de la proximitat, escoltant les necessitats reals de cada persona i adaptant cada procés a les seves circumstàncies, sense receptes universals ni solucions simplistes.
La confiança, l'acompanyament i el respecte pels ritmes individuals són elements imprescindibles per facilitar processos de canvi que siguin sostenibles en el temps.
Un feminisme orientat a la transformació
El feminisme transformador comparteix amb les pràctiques restauratives una mateixa aspiració: construir una societat més justa, més igualitària i més lliure de violències.
Aquesta mirada no renuncia a l'exigència de responsabilitats ni a la defensa dels drets de les víctimes. Al contrari, aposta per ampliar les eines disponibles per fer possible una reparació més profunda i una prevenció més eficaç.
Quan la responsabilitat individual es combina amb el compromís de la comunitat, es generen les condicions perquè les relacions puguin transformar-se i perquè les persones recuperin la capacitat de reconstruir els seus projectes de vida.
Aquesta és, probablement, una de les aportacions més valuoses de les pràctiques restauratives: entendre que la reparació no és només una resposta davant del passat, sinó també una manera de construir un futur diferent.
Una societat que aprèn a reparar també aprèn a prevenir.
Construir comunitats capaces de reparar
Cada conflicte representa una oportunitat per decidir quin model de convivència volem construir. Podem limitar-nos a reaccionar quan el dany ja és irreversible o podem invertir en educació, prevenció i responsabilitat compartida perquè aquestes situacions siguin cada vegada menys freqüents.
Les pràctiques restauratives ens recorden que la reparació no és un acte puntual, sinó un procés que requereix temps, compromís i implicació col·lectiva. Quan les víctimes recuperen la seva veu, quan qui ha causat el dany assumeix la seva responsabilitat i quan la comunitat participa activament en la reconstrucció dels vincles, s'obre la porta a una transformació que va molt més enllà del cas concret.
Des de Mediam continuarem treballant per impulsar aquesta manera d'entendre la resolució dels conflictes: una mirada que posa les persones al centre, que promou la cultura de pau i que defensa que la responsabilitat, la reparació i el diàleg són eines imprescindibles per construir una societat més justa, més cohesionada i lliure de violències.
Construir una cultura de la reparació significa apostar per relacions basades en el respecte, la responsabilitat i la dignitat de les persones. És des d'aquest compromís compartit que podem avançar cap a una societat on la transformació dels conflictes es converteixi també en una oportunitat per generar més justícia, més convivència i més esperança.
