Una reflexió sobre el valor dels cercles restauratius perquè persones víctimes i persones internes puguin parlar, escoltar-se i treballar la responsabilitat i la reparació des d’un lloc diferent.
Crear espais de responsabilitat i reparació
Quan vaig començar aquest projecte, tenia bastant clar què volia fer. Volia crear espais on persones que havien patit un delicte poguessin compartir la seva experiència amb persones internes que havien comès delictes similars. Volia que poguessin parlar, escoltar-se i, sobretot, que es pogués generar un espai on la responsabilitat i la reparació es poguessin treballar des d’un lloc diferent.
Però una cosa és entendre el sentit d’un projecte sobre el paper i una altra és viure’l.
Els dubtes abans d’entrar al cercle
Al principi, crec que aquesta dificultat era compartida per tothom. Tant les persones víctimes com les persones internes es preguntaven, d’una manera o altra, per a què servia realment trobar-se. Què podia aportar una víctima entrant en una presó per explicar la seva experiència a persones que no eren les responsables directes del que li havia passat? I què podia aportar a una persona interna escoltar una història d’un delicte que potser no era exactament el seu? Jo mateix també tenia dubtes i algunes pors. Entrava en aquests espais amb les meves pròpies idees preconcebudes sobre com reaccionarien unes persones i les altres i sobre què podia passar quan dues realitats tan allunyades es posaven cara a cara.
I crec que una de les coses més interessants del projecte és que moltes d’aquestes preguntes no es responen abans del cercle. Es responen quan el cercle passa.
Quan les etiquetes deixen pas a les persones
Quan les persones s’asseuen juntes, a poc a poc deixen de ser només «la víctima» i «l’intern». Es miren, es coneixen, expliquen coses de la seva vida i descobreixen que darrere de les etiquetes hi ha persones molt més complexes del que havien imaginat.
Per una banda, la persona víctima té l’oportunitat d’explicar què ha significat per a ella allò que ha viscut. Pot parlar de la por, de les conseqüències d’un accident de cotxe, de l’impacte que ha tingut que li robessin, de coses que potser no havia explicat mai d’aquesta manera. I veure com l’altra persona escolta i comença a entendre que les seves accions han tingut conseqüències reals ajuda a transformar la idea de responsabilitat.
Entendre les conseqüències reals del delicte
Perquè no és el mateix pensar que has fet alguna cosa perquè estava prohibit que entendre que allò que vas fer ha afectat una persona concreta. La norma diu que una determinada conducta no es pot fer, però el cercle permet veure què hi ha darrere d’aquesta norma: persones, conseqüències, por, pèrdues, canvis en la vida d’algú. I penso que és en aquest moment quan la responsabilitat comença a tenir un significat diferent.
Però també passa una cosa en l’altra direcció que per mi ha estat molt important.
Conèixer la història de la persona interna
Quan una persona víctima escolta la història d’una persona interna, pot descobrir una realitat que probablement mai havia imaginat. Descobreix que aquella persona també té una família, fills, persones que l’estimen, preocupacions i una història al darrere. En alguns casos apareixen històries de migració molt dures, d’haver arribat a un país sent molt jove, d’haver passat gana, d’haver dormit al carrer o d’haver viscut situacions molt complicades abans d’arribar al lloc on es troben ara.
I això no justifica el que han fet. En cap cas.
Però, personalment, crec que conèixer aquesta història també pot ser reparador. Si jo hagués estat víctima d’un delicte, probablement em podria ajudar saber que la persona que tinc davant no és només el que va fer. Saber que té una història, que ha patit, que té fills, que té una família i que ha arribat fins allà després d’haver viscut coses que jo potser no he viscut mai, pot ajudar-me a entendre una mica més qui és. Jo, per exemple, no he hagut de pujar a un vaixell amb onze anys per arribar a un país estranger. No he hagut de dormir al carrer ni sé què significa haver passat gana. Conèixer aquestes experiències no fa desaparèixer el dany que he patit, però pot canviar la manera com miro la persona que tinc davant.
L’empoderament de les dues parts
I crec que aquí apareix una idea d’empoderament que abans potser no havia entès del tot.
La víctima recupera un espai per explicar la seva experiència, per posar paraules al que ha viscut i per ser escoltada. Però la persona interna també té l’oportunitat d’assumir un paper actiu. No és només algú que ha comès un delicte i que està complint una condemna, sinó algú que pot escoltar, explicar-se, mirar les conseqüències dels seus actes i començar a decidir què fa amb aquesta realitat.
El paper de la mediació en el cercle restauratiu
Com a mediador, jo també he canviat durant aquest procés. He hagut de revisar alguns dels meus propis prejudicis i entendre que no puc arribar a un cercle pensant que sé què passarà o què hauria de sentir cadascú. El meu paper és preparar l’espai, cuidar-lo i facilitar que aquestes persones puguin parlar i escoltar-se, però després hi ha una part que ja no depèn de mi.
I potser aquesta és una de les coses que més m’ha sorprès: que el sentit del cercle no sempre és evident abans de fer-lo. Al principi pot semblar que no té gaire sentit que dues persones que no es coneixen, que venen de realitats tan diferents i que no tenen una relació directa amb el delicte es trobin en una mateixa sala. Però quan es coneixen, quan apareixen les històries personals, quan es posen cares a les experiències i quan cadascú pot escoltar com ha viscut l’altre la seva realitat, és quan comences a entendre per què pot ser important.
Comprendre no significa justificar ni perdonar
No vol dir que el dolor desaparegui ni que s’hagi de perdonar res. Tampoc que entendre la història d’una persona impliqui justificar les seves decisions. Per mi, té més a veure amb recuperar una certa humanitat enmig de dues realitats que sovint només es relacionen a través del delicte.
Què pot aportar la justícia restaurativa a la presó
Després d’aquest projecte no crec que tingui totes les respostes sobre què pot aconseguir la justícia restaurativa dins d’una presó. Però sí que tinc més clar què pot aportar un espai com aquest: que una persona pugui explicar què li ha passat i sentir que algú realment ho escolta, i que una altra persona pugui mirar de cara les conseqüències dels seus actes i entendre que darrere d’un delicte hi ha persones que han patit.
I, al mateix temps, que la persona que ha patit pugui descobrir que davant seu també hi ha una persona, amb una història, amb una família i amb una vida que no coneixia.
Potser és això el que fa que, al final, el cercle tingui sentit. No perquè desapareguin les diferències ni perquè s’esborri el que ha passat, sinó perquè durant una estona dues persones que probablement mai s’haurien trobat poden seure juntes, mirar-se als ulls i entendre una mica millor què hi ha a l’altra banda.
Amb el suport de
Antonio López Marín
