Fa uns mesos, durant una de les sessions que desenvolupàvem a l'Institut Martí Pous dins del projecte Els Drets Humans: un projecte d'acompanyament a l'ESO, un tutor em va fer una petició abans d'entrar a l'aula.
Si pot ser, no parlis de gènere.
No ho deia perquè considerés que el tema no fos important. Ben al contrari. Sabia perfectament que era una qüestió necessària, però també havia vist massa vegades com aquestes converses acabaven convertint-se en un intercanvi de retrets on cadascú defensava la seva posició sense arribar a escoltar realment l'altra persona.
Aquella frase em va acompanyar durant dies perquè posava nom a una realitat que observem sovint als centres educatius. Es parla molt de polarització entre adolescents, de discursos antifeministes, de discursos d'odi o de confrontació a les xarxes socials, però molt menys de com crear les condicions perquè aquestes qüestions es puguin abordar des del diàleg i no des de la confrontació.
Cada vegada és més evident que el problema no és que els joves tinguin opinions diferents. El veritable repte és que sovint no han tingut oportunitats per aprendre a conversar quan aquestes opinions entren en conflicte.
Malgrat la recomanació del tutor, aquell dia vam decidir treballar igualment el tema. La conversa va avançar tal com ell intuïa.
Algunes noies compartien situacions quotidianes que vivien com a desiguals o injustes. Explicaven experiències personals, comentaven actituds que les incomodaven i intentaven posar paraules a realitats que moltes vegades formen part del seu dia a dia.
Al mateix temps, alguns nois reaccionaven des d'un altre lloc. Molts sentien que aquelles afirmacions els assenyalaven directament i interpretaven el debat com una acusació personal. A mesura que la conversa avançava, cadascú semblava respondre a la interpretació que havia fet del discurs de l'altre, no necessàriament al que realment s'havia volgut expressar.
Vaig sortir de l'aula amb una sensació agredolça. No havia estat una mala sessió perquè havia aparegut un conflicte. Les discrepàncies formen part de qualsevol procés educatiu. El que em preocupava era que gairebé ningú no havia aconseguit sentir-se escoltat.
Construir la conversa abans d'abordar els temes difícils
Durant les setmanes següents no vam tornar directament sobre aquella discussió.
En lloc d'això, vam continuar treballant aspectes que aparentment no tenien relació amb el gènere: els conflictes quotidians, la gestió emocional, l'empatia, l'escolta activa, les interpretacions que fem de les situacions i la manera com reaccionem quan algú pensa diferent de nosaltres.
Sense adonar-nos-en, estàvem construint una base molt més important que qualsevol debat concret.
Apreníem a preguntar abans de jutjar.
A distingir els fets de les interpretacions.
A entendre que darrere d'una opinió gairebé sempre hi ha una necessitat, una emoció o una experiència personal.
Aquestes habilitats són, precisament, les que permeten desenvolupar una convivència positiva als centres educatius i prevenir molts conflictes abans que apareguin.
Quan les persones deixen de defensar-se, comencen a explicar-se
Temps després el tema va tornar a sorgir de manera espontània.
Les opinions no havien canviat radicalment. Ningú havia abandonat les seves idees per adoptar les dels altres. Però sí que havia canviat una cosa molt més important: la manera de conversar.
Per primera vegada, moltes persones semblaven més interessades a explicar què pensaven que no pas a demostrar que tenien raó.
Diversos nois van verbalitzar una realitat que fins aquell moment havia quedat amagada. Explicaven que sovint no sabien com participar en aquestes converses. Els faltaven paraules, referències o confiança per expressar els seus dubtes sense por de ser etiquetats o de dir alguna cosa incorrecta. Davant aquesta inseguretat, la reacció més habitual era defensar-se.
Alhora, diverses noies van compartir que quan parlaven de masclisme o de desigualtats no estaven parlant dels nois que tenien asseguts davant seu. Parlaven de situacions viscudes, d'experiències acumulades, de comentaris escoltats al llarg dels anys o de realitats que moltes vegades sentien que no eren prou reconegudes.
En aquell moment va passar una cosa molt significativa.
Les opinions van deixar de ser l'element central de la conversa.
Van començar a aparèixer les experiències.
I és molt més difícil discutir una experiència que una opinió.
El problema no era el gènere
Aquella sessió em va ajudar a entendre una idea que després he retrobat en molts altres centres educatius.
El problema no era el gènere.
Tampoc no eren les diferències d'opinió.
El que estava dificultant la conversa era la manca d'espais segurs on les persones poguessin expressar dubtes, contradiccions o vivències sense sentir que serien jutjades immediatament.
Quan una persona se sent jutjada, activa mecanismes de defensa.
Quan se sent escoltada, apareix la possibilitat de comprendre.
Aquesta diferència és enorme des del punt de vista educatiu.
Educar en drets humans, igualtat o convivència no consisteix únicament a transmetre continguts. També implica ensenyar a escoltar, a formular preguntes, a sostenir la incomoditat i a entendre que dues persones poden viure una mateixa realitat de maneres completament diferents.
La convivència també s'aprèn
Una de les grans lliçons que m'emporto d'aquest projecte és que, abans d'abordar temes especialment sensibles, cal dedicar temps a construir les condicions que fan possible la conversa.
No es tracta d'aconseguir que tothom pensi igual.
L'objectiu és molt més ambiciós.
Es tracta que persones amb experiències diferents puguin parlar sense necessitat de convertir l'altre en un enemic.
Quan això passa, disminueixen les actituds defensives, augmenta la confiança i apareix una escolta molt més autèntica.
En un moment social marcat per la polarització, les xarxes socials i els debats ràpids, els centres educatius tenen una oportunitat extraordinària per ensenyar una competència que serà imprescindible durant tota la vida: conversar amb qui pensa diferent.
Potser aquesta és una de les tasques educatives més importants del present. Perquè moltes vegades les discrepàncies no són el problema. El que realment dificulta la convivència és que encara no hem après prou bé com parlar-ne.
Aquest projecte ha estat possible gràcies al suport de
