Quan una mestra sap llegir allò que els infants encara no poden explicar
El dia que vam visitar la classe de primer de primària de la Lia, ens va explicar que, si fos un animal, seria un lleó, i que, si fos un color, triaria el verd. Aquell matí havia decidit vestir-se amb una de les seves peces preferides: un tutú ple de colors combinat amb uns mitjons grocs. Feia goig veure-la. Vaig imaginar que, igual que em passava a mi quan tenia la seva edat, havia insistit als seus pares per poder portar la roba més alegre i vistosa de l'armari.
Durant els primers minuts de la sessió estava entusiasmada. No podia estar-se quieta, s'aixecava constantment, alçava la mà amb il·lusió i tenia ganes d'explicar-ho tot. Però aquell entusiasme va canviar de sobte quan un company la va interrompre mentre parlava. La frustració es va transformar en llàgrimes.
La mestra es va acostar amb naturalitat i li va dir: «Lia, vine aquí, reina». La nena va gatejar fins a asseure's entre les seves cames. Mentre li acariciava els cabells, la docent ens va mirar a l'Antonio i a mi i ens va dir amb tota naturalitat: «És que avui tenim un dia així així...».
No va caldre cap explicació més. Tota la classe va entendre que aquell no era el moment d'omplir la Lia de preguntes. Sense verbalitzar-ho, la seva mestra havia sabut interpretar el que ella encara no podia expressar amb paraules.
El gran repte dels centres educatius: detectar el malestar abans que es converteixi en conflicte
Aquesta escena planteja una pregunta que acompanya qualsevol docent: com és possible saber cada matí com arriba cadascun dels vint o vint-i-cinc infants d'una aula? Com podem detectar un neguit silenciós abans que es transformi en un conflicte? I, sobretot, com podem ajudar els infants a expressar el que senten quan encara no disposen del vocabulari emocional necessari?
Aquestes preguntes van donar origen a una proposta que busca millorar el clima de l'aula des de la corresponsabilitat, l'escolta activa i la cultura restaurativa, reduint la necessitat d'una intervenció constant de l'adult.
Una bústia que va molt més enllà d'una capsa de cartró
Com a nova integrant de Mediam, he tingut el privilegi d'observar el projecte APS Promovent la cultura de pau des d'una perspectiva global. He pogut veure com la mediació entra a les aules, com es formen els equips docents i com les escoles incorporen eines que transformen la convivència de manera sostenible.
A les escoles Mas Casanovas i Montseny aquesta transformació ha començat amb un objecte aparentment molt senzill: una capsa de cartró amb una ranura a la part superior.
Tanmateix, la seva força no resideix en la capsa, sinó en tot el procés pedagògic que l'acompanya. La bústia es converteix en un espai segur perquè els infants expressin emocions, comparteixin necessitats, proposin solucions i reconeguin els gestos de cura dins del grup.
Perquè aquesta iniciativa no es limités a una experiència puntual, es va elaborar una guia pedagògica completa i es va formar el professorat amb l'objectiu que cada centre pogués incorporar-la al seu propi projecte educatiu, adaptant-la a la seva realitat i consolidant-la amb el pas del temps.
← Llisca per veure més →
Quan l'alumnat construeix la seva pròpia eina de convivència
Un dels aspectes més enriquidors del projecte va ser comprovar com els mateixos infants feien seva la bústia abans fins i tot de començar a utilitzar-la.
Les seves propostes sorgien espontàniament.
Alguns volien pintar-hi les mans de tota la classe. Altres imaginaven enganxar-hi retalls de revistes, dibuixar animals, escriure-hi els seus noms o omplir-la dels colors del Barça. També hi va haver qui va advertir que no convenia posar-hi el nom de la classe, perquè la bústia continuaria acompanyant-los encara que canviessin de curs.
Aquest procés participatiu va generar sentiment de pertinença, responsabilitat compartida i il·lusió col·lectiva. La bústia deixava de ser un recurs imposat per l'adult per convertir-se en una eina creada i estimada pels mateixos infants.
La metodologia dels quatre colors: educar per expressar abans que reaccionar
Durant l'elaboració de la guia pedagògica era essencial evitar que la bústia es convertís en un espai de queixes o denúncies anònimes. La finalitat no és assenyalar culpables, sinó comprendre necessitats i generar oportunitats de reparació.
Per aquest motiu es va crear una metodologia basada en quatre colors que acompanya els infants en tot el procés d'alfabetització emocional.
Blau: posar paraules a les emocions
El blau permet compartir sentiments, emocions i vivències relacionades amb la vida del grup. No exigeix trobar una solució immediata. El seu objectiu és crear espais d'escolta, fomentar l'empatia i ajudar el docent a interpretar el clima emocional de l'aula.
Groc: transformar el retret en necessitat
El groc convida els infants a explicar què no funciona sense culpabilitzar ningú. Aprenen a substituir les acusacions per necessitats concretes, iniciant així una comunicació més respectuosa i restaurativa.
Verd: fomentar la participació i la corresponsabilitat
Després d'identificar les necessitats, arriba el moment de pensar possibles solucions. El verd promou l'autonomia, la creativitat i la participació activa perquè siguin els mateixos infants qui proposin maneres de millorar la convivència.
Rosa: celebrar la cura i reforçar el vincle
El rosa posa el focus en els aspectes positius del grup. Serveix per donar les gràcies, reconèixer actituds de suport mutu i visibilitzar els petits gestos quotidians que enforteixen la cohesió de l'aula.
Adaptar la bústia a l'educació infantil: quan encara no saben escriure
Una de les experiències més valuoses del projecte es va desenvolupar a les aules d'educació infantil de l'Escola Mas Casanovas.
El repte era evident: com utilitzar una bústia emocional amb infants que encara no han adquirit la lectoescriptura?
La resposta va ser adaptar el recurs a les seves necessitats evolutives mitjançant dibuixos, objectes, pictogrames i gestos. D'aquesta manera, els nens i les nenes començaven a ampliar el seu vocabulari emocional i aprenien, progressivament, a identificar què sentien, a diferenciar les emocions i a parlar des de la pròpia experiència en lloc de fer-ho des de l'acusació.
Aquest treball primerenc és essencial perquè construeix les bases de la comunicació assertiva i de la convivència futura.
De les llàgrimes a les paraules: el cas de la Lia
Imaginem ara que la Lia torna a tenir un d'aquells dies difícils.
Potser ja no necessitarà esperar que la mestra detecti el seu malestar entre el soroll de l'aula. Pot agafar un full blau, escriure-hi o dibuixar el que sent i dipositar-lo a la bústia.
Aquest gest aparentment senzill no substitueix mai la sensibilitat del docent. Al contrari, es converteix en una eina que facilita la seva tasca i permet detectar necessitats que, d'una altra manera, podrien quedar invisibles.
La bústia actua com un pont entre l'emoció i la paraula, oferint al professorat un indicador valuós per iniciar converses restauratives.
És aleshores quan la mestra pot apropar-se a la Lia i dir-li: «He vist que has deixat un paper blau a la bústia. Vols que parlem de com t'has sentit avui?».
Aquest moment és el veritable valor pedagògic del projecte: ajudar els infants a posar paraules allà on abans només hi havia plor, frustració o silenci.
Una eina que consolida una cultura de pau dins dels centres educatius
La incorporació de la bústia emocional dins del Pla de Convivència de les escoles demostra que la seva funció no és eliminar els conflictes. Els conflictes continuaran existint perquè formen part de qualsevol comunitat educativa.
El que sí que transforma és la manera d'afrontar-los.
L'experiència desenvolupada als centres Mas Casanovas i Montseny ha evidenciat que, quan els infants disposen d'espais segurs per expressar-se, augmenta la consciència col·lectiva, millora la qualitat de l'escolta i el conflicte deixa de ser percebut com un fracàs per convertir-se en una oportunitat educativa.
Amb el temps, el recurs material passa a un segon pla. El que realment perdura és una manera diferent de conviure basada en la responsabilitat compartida, la comunicació restaurativa i el respecte mutu.
Potser la propera vegada que la Lia es desperti en un d'aquells dies «així així», ja no haurà de plorar en silenci ni esperar que algú interpreti el seu malestar. Sabrà que existeix un espai segur on les seves emocions tenen cabuda, que hi ha un grup disposat a escoltar-la i que les paraules poden arribar allà on abans només arribaven les llàgrimes.
Aquest projecte ha estat possible gràcies al suport de
